Esgotament de les aigües subterrànies

A causa de la forta contaminació d’aigües superficials (analitzada al Tema 2 d’aquest mòdul), el sector agrícola, la indústria i les ciutats estan recorrent a un major ús diari de les aigües subterrànies, a través de perforacions al llarg de la Terra per poder extreure el líquid vital. Aquest ús massificat d’aigua subterrània es destina a cobrir les demandes existents, siguin de tipus vital o no.
Aquesta nova forma d’extracció, molt allunyada de la concepció tradicional d’extracció d’aigua mitjançant pous de profunditat petita o mitjana que amb prou feines alteren el cicle hídric (doncs l’ús d’aigua es fa a les immediacions del pou i el recurs hídric roman a l’aqüífer), ha portat a l’aparició del concepte de “mineria de l’aigua”, ja que en ella s’explota l’aigua de forma anàloga a la que s’usa en la mineria, extraient a grans ritmes i esgotant el recurs explotat.
L’ús d’aigua subterrània per a usos domiciliars augmenta a gran velocitat (Barlow, M, 2008). Prop de 2 mil milions de persones depenen d’aigües subterrànies, cosa que provoca que els aqüífers subterranis estiguin sent sobre explotats, a més del procés de contaminació pròpia de les diferents activitats productives.
Als països industrialitzats, la major extracció d’aigües subterrànies es deu a les grans iniciatives agro industrials que treuen enormes quantitats d’aigua amb tecnologia industrial. Als països empobrits, per la seva banda, al problema causat per la gran agro indústria se li sumen les extraccions de milions i milions de petits agricultors.

L’extracció d’aigües subterrànies a gran escala es va iniciar durant la Revolució Verda, l’objectiu principal de la qual va ser el d’optimitzar els processos de producció alimentària per poder tenir un subministrament massiu d’aliments. Des de 1950, la superfície mundial de terra irrigada s’ha triplicat. Mitjançant l’ús de grans quantitats d’aigua, els científics van desenvolupar varietats de cultius d’alt rendiment per a enfrontar les necessitats d’alimentació de grans capes de la població, especialment als països empobrits. Aquesta “revolució” efectivament va produir més aliments, però al mateix temps va utilitzar una gran quantitat d’aigua, així com enormes quantitats de pesticides i fertilitzants. Van aparèixer també les dobles collites, en les quals els cultius es fan a l’estació seca i també a l’estació humida, augmentant així els requeriments d’aigua.
Tal com destaca l’ambientalista britànic Fred Pearce (2007), els cultius irrigats van brindar el doble d’aliments, però ho van fer usant tres vegades més aigua. Per la seva banda, Sandra Postel (1999) suggereix que els canvis en la producció d’aliments en els últims cinquanta anys han generat una gegantina pressió als aqüífers d’aigua subterrània. Les pràctiques agrícoles de molts països se sostenen a costa d’una degradació irreversible d’aqüífers subterranis; almenys el 10% de la collita mundial de gra es conrea amb aigües subterrànies que no es realimenten, quantitat equivalent al cabal total de dos rius Nil a l’any.
L’extracció d’aigües subterrànies sovint transforma els oasis en deserts, i al contrari, també pot transformar literalment un desert en oasi. L’aqüífer Ogallala, per exemple, és una vasta formació geològica que s’estén per sota de vuit estats als EUA, des Dakota del Sud fins a Texas. Els primers assentaments humans a les Altes Planes semi àrides van afrontar un fracàs en els seus cultius, a causa de creixents cicles de sequera que va culminar en el Dust Bowl, període de tempestes de sorra i sequeres als anys 1930. Després de la Segona Guerra Mundial, el desenvolupament tecnològic va permetre explotar l’aqüífer Ogallala i les Altes Planes es van transformar en una de les regions agrícoles més productives al món. Les seves reserves d’aigua, més grans que el gran llac Huron, actualment es fan servir per conrear al desert productes que requereixen de grans quantitats d’aigua, com cotó i alfals. No obstant això, l’aqüífer Olagalla és molt profund, i obté molt poc abastiment de la natura com per contrarestar l’extracció dels dos-cents mil pous que s’abasteixen d’ell. En poques dècades ha perdut irreversiblement un volum d’aigua equivalent al cabal anual de divuit rius Colorado. En l’actualitat alimenta la meitat de les collites que irrigava als anys 1970, però la demanda continua creixent.
La sobreexplotació d’aqüífers subterranis és una pràctica que es dóna a tot el món. A Europa les aigües sota terra subministren dos terços de l’aigua per beure. Actualment la meitat dels aiguamolls europeus estan amenaçats per l’extracció d’aigua subterrània i els mateixos aqüífers s’estan contaminant greument. A Austràlia l’extracció d’aigües subterrànies es va disparar un 90% en la dècada dels 90, i actualment pateix la contaminació de vuitanta mil abocadors tòxics que es troben sota les seves ciutats. També als Estats Units, on el 50% del subministrament, el garanteixen les aigües subterrànies no renovables.
La situació a Àsia encara és més greu. Segons la revista New Scientist, els pagesos d’aquest continent estan perforant literalment milions i milions de pous cada vegada més profunds per poder accedir al preuat recurs, està creant una “inabordable anarquia”. Vietnam ha quadruplicat la quantitat de pous entubats en una sola dècada. Els nivells d’aigua en l’estat de Panjab, Pakistan, estan disminuint ràpidament. Aquest estat produeix el 90% de l’aliment del país.
A l’Índia es calcula que hi ha 23 milions de pous funcionant nit i dia, i el ritme de creixement és d’1 milió de pous a l’any. Només una fracció de l’aigua extreta és reemplaçada per les pluges monsòniques. Els nivells d’aigua subterrània a Tamil Nadu i al nord de Gujarat han disminuït a la meitat la superfície de terres disponibles per a l’agricultura.
Al nord de la Xina, l’esgotament d’aigua subterrània ha arribat a nivells catastròfics; a l’àrea meridional del nord del país, dedicada al cultiu de gra, l’extracció d’aigües subterrànies s’eleva a uns trenta mil milions de metres cúbics anuals. Això es deu al massiu bombament per a l’agricultura, però també a causa de la planificació del govern, que destina anualment grans quantitats d’aigua d’ús agrícola a la indústria que alimenta el “miracle” econòmic xinès. El nivell d’aigua subterrània sota Beijing ha baixat més de seixanta metres en els últims vint anys. De fet, segons el Ministeri de Protecció Ambiental (2012), el 57% de bases de monitorització de la qualitat de l’aigua instal•lades a les ciutats de tot el país està contraminada o extremadament contaminada.