Accés a l’aigua i potable i al sanejament

L’accés a l’aigua potable es mesura mitjançant el nombre de persones que poden obtenir aigua potable amb una facilitat raonable, expressat com a percentatge sobre la població total. És un indicador de la salut de la població del país i de la capacitat d’aquest en aconseguir aigua, purificar-la, i distribuir-la . De la mateixa manera, no es tracta d’un indicador que tingui en compte altres aspectes, com ara l’esforç econòmic dels diferents nivells econòmics de la població per accedir a l’aigua potable, la sostenibilitat amb la que s’enfoca l’explotació del recurs hídric o la participació de la societat civil en les polítiques hídriques. Aquests i altres aspectes es tractaran en temes posteriors.
Tal ¡ com s’ha vist, l’accés a l’aigua potable i a un sanejament adequat, es converteix en un factor fonamental. No obstant això, a dia d’avui 1.100 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable ni 2.600 milions a un sanejament adequat.
Aquestes xifres, sovint són objecte de controvèrsia, especialment les que es refereixen a l’accés d’aigua potable. Segons el Joint Monitoring Program for Water Supply and Sanitation, una iniciativa conjunta de la OMS i UNICEF, avui en dia són 783 milions de persones les que no tenen accés a l`’aigua. No obstant això, les metodologies encara són imperfectes; un dels seus errors es el de comptabilitzar la població abastida per totes les tecnologies de l’aigua “millorada”, sense considerar si aquesta tecnologia efectivament es troba en funcionament o no, o si més enllà de la presencia d’algunes aixetes millorades existeix un subministrament o hi ha talls importants i continus d’aigua. Per exemple, a Delhi, Karachi i Katmandú menys del 10% de les llars amb aigua corrent reben el servei les 24 hores del dia. De fet, segons el Banc Asiàtic de Desenvolupament, l’any 2004, el temps de servei considerat estàndard era de dos o tres hores. Una altra dificultat es la relacionada amb la fiabilitat de dades. Quan es tracta d’enquestes nacionals, algunes persones, en particular la població més pobra,no són incloses a les enquestes degut a que viuen en zones no reconegudes oficialment pels governs. A les estadístiques tampoc es tenen en compte els deterioraments i els dèficits d’infraestructura, com ara la freqüent falta de fiabilitat dels serveis d’aigua, allà on existeixen, cosa que porta a la població a dependre d’altres fonts:

  • Mumbai. Segons dades oficials, la cobertura d’aigua segura a aquesta ciutat de més de 20 milions d’habitants (contant la seva àrea metropolitana) és superior al 90%. Tot i això s’estima que prop de la meitat de la seva població viu en zones altament informals (barraques), àrees que apareixen cartografiades com a zones amorfes de color gris que s’estenen cap als rierols i antigues zones de manglars. Els seus residents no es comptabilitzen a les dades municipals. Una d’aquestes àrees és el barri de Dharavi, habitat per 1 milió de persones aproximadament, a on es calcula que hi ha una tassa de vàter per cada 1.440 persones.
  • Jakarta. Novament, les dades oficials nacionals mostren una taxa de cobertura de prop del 90% a la zona urbana d’Indonèsia, però només a Jakarta (23 milions d’habitants a Gran Jakarta) tres quartes parts de la població depèn de rius i llacs contaminats o venedors privats d’aigua.
  • Nairobi. Les dades oficials de la ciutat mostren un accés a l’aigua i al sanejament millorat superior al 90%. Aquestes xifres són difícils de quadrar amb la vida de la població pobre. Més d’un milió de persones que viuen en barris pobres d’assentaments informals a Nairobi – prop d’un terç dels habitants de la ciutat – depenen dels venedors privats com a font d’aigua secundaria.

Per altra banda, viure a prop d’una font d’aigua en funcionament no garanteix automàticament un fàcil accés a aquesta. El temps necessària per a arribar a la font pot ser breu, però el temps d’espera a la cua no. Dhaka té una taxa de cobertura de fonts millorades superior al 90%, però això no inclou les aixetes d’aigua pública pels habitants dels barris pobres , a on la proporció d’usuaris d’aixetes d’aigua es de 1:500 (UN habitat, 2003). A les zones rurals la situació empitjora. Segons RedHouse (2005), en països com Burkina Faso, Malawi i Mali un terç o més dels punts rurals d’aigua no funcionen de manera regular. A Àsia Meridional, les xifres són similars.
L’estacionalitat també hi juga un paper important a l’accés a l’aigua i al sanejament. Un estudi portat a terme en una zona semi àrida de Nigèria per Nyong y Kanaroglou (2001) va demostrar que la proporció de llars que obtenien l’aigua d’una font que es trobava a una distància superior a un kilòmetre augmentava del 4 al 23% durant la temporada seca, però el consum mitjà disminuïa de 38 a 18 litres per dia. Els canvis de disponibilitat es plasmaven als indicadors de salut infantil, a on la incidència de la diarrea es va duplicar durant la temporada seca.
La manca d’accés a l’aigua potable i al sanejament es veuen afectats, a més a més, per una distribució geogràfica molt irregular, en la que les lògiques Nord Global – Sud Global es veuen clarament reflectides. Fruit d’aquesta constatació es pot observar com els països industrialitzats gaudeixen d’una cobertura total o gairebé total d’aquests paràmetres; per contra, Amèrica Llatina, el sud-est asiàtic i molt especialment l’Àfrica tenen percentatges de cobertura inferiors, que en alguns casos no arriba ni a la quarta part de la població.

p2_05a

Tal i com s’ha comentat, l’accés a un sanejament adequat segueix la mateixa lògica que la de l’aigua potable, tot i que les taxes de cobertura són inferiors.

sanitation_coverage_map2006
És habitual trobar estudis intentant identificar quin és el límit mínim d’aigua a la qual cal tenir accés per poder garantir unes condicions de salubritat, higièniques i de salut adequades. En aquests debats es troben valors que oscil•len entre els 50 i els 120 lpd (litres per persona i dia) . En qualsevol cas i independentment del nombre exacte de litres que es determinin (que vindrà condicionat també per les característiques culturals de cada població), sí que s’observa una clara disparitat entre els consums mitjans d’aigua per persona i dia entre diferents països, situant-se els més empobrits a la zona més baixa de consum i els més industrialitzats a la part superior.